Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

89 страница из 115

–Per què? –em va preguntar. I afegí:– Fa més de cinc anys que m’hauria d’haver mort, i sé totes les històries. Què hi podríem guanyar?

–No ho sé. Potser un consell… –vaig dir-li.

(Això era fals, i la hipocresia, com sempre que en faig ús, m’envermellí les galtes. En realitat, el que cercava era referir aquella cosa extraordinària, com ara) [RD, 28].ssss1

L’observació del narrador trenca la il·lusió que ens permetia endinsar-nos en el món narratiu i prendre els personatges com si fossin «reals». Aquesta petita rèplica, adreçada a algú que està fora del text, pressuposa l’existència d’algú que llegirà la història. O, si voleu, instaura amb una força especial un lector model, disposat a llegir tot allò que el narrador explica en una conversa amb els companys de viatge en autobús i a extrapolar d’aquesta conversa el que va passar «en realitat». La petita observació pertany al món de referència en el qual el subjecte seria el jo de l’agrimensor que, com ara, explica el seu viatge amb autobús a la vall d’Area. Aquest seria el primer nivell que emmarca els límits del text; al seu interior, però, hi podem observar una estratificació més rica.