Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

91 страница из 115

L’home, igual que tots els sistemes vius, forma part d’un continu procés de socialització. Per això, la cognició individual adopta un determinat model de món, imposat per les estructures de poder. L’estructura-guia sobre com hem d’organitzar els senyals sensorials per convertir-los en un mapa de realitat coherent és la llengua. La llengua, com a sistema que fem servir per organitzar la realitat, és allò que determina les fronteres del nostre món.

Per això, és difícil dir quin tipus de cases fetes de paraules és menys creïble que l’altre. Fins i tot de l’existència de les cases, en un reportatge periodístic, se’n podria dubtar. Per molt escrupolós que sigui el periodista amb la seva feina, no pot evitar de construir el seu relat a través de la selecció de la realitat. I la selecció d’un determinat tros de realitat significa interpretació, una visió subjectiva. Només en el cas que algú es pogués imaginar una cosa real en tots els seus infinits detalls es podria dir que té una imatge seva. Com seria de dolorosa aquesta possibilitat hipotètica, ens recorda Jorge Luis Borges en el seu conte «Funes el memorioso».ssss1 En aquest sentit, és evident que ningú no té una imatge vertadera del camí fins a la seva oficina o de qualsevol altra cosa real. La qüestió es complica encara més en un cas com el que trobem en el conte de Pere Calders, que parla sobre fenòmens gens versemblants.