Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

90 страница из 115

El lector té la impressió que està davant d’una única història. Difícilment dubtarà que no sigui així, perquè la unitat del relat està garantida amb un argument que mai no posem en dubte: la identitat personal. El narrador en primera persona conta la història en la qual el protagonista és ell mateix. I això vol dir que pot legitimar el seu relat amb una fórmula que ens és ben familiar: «Ho he vist amb els meus propis ulls». En el món en què vivim ens acostumem a creure qualsevol cosa que ve autentificada amb aquest segell, tot i que sabem que fora d’allò que enfoquen les càmeres –aquesta pròtesi amb la qual els nostres ulls poden arribar als racons més remots de l’univers– hi queden moltes coses, i que prenent unes altres imatges o, simplement, disposant-les en un ordre diferent, la història que conten seria diferent. Això equival a dir que la realitat és una construcció.

Hem de ser conscients que per a algú que habita a la primeria del segle XXI, la noció de la realitat objectiva és molt problemàtica. És un fet; s’ha aconseguit anul·lar la seguretat de saber què és la realitat, com a mínim a partir de la frase històrica de Charles S. Peirce: «L’home és un signe».ssss1 La literatura qüestiona sistemàticament la nostra fe cega en tot allò que els sentits de què disposem fan que creguem real.