Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

66 страница из 139

Des de mitjans sindicals i antifranquistes, la lectura que es va fer de la jornada del dilluns 18 d’octubre fou molt positiva, en ser rebuda com el colofó d’un seguit de lluites que s’havien portat a terme en els darrers temps, «de combate reivindicativo, solidario, de luchas por los derechos y libertades de la clase obrera», que passaven per les actuacions dutes a terme contra el Procés de Burgos, la solidaritat amb els companys acomiadats, els resultats aconseguits en les eleccions sindicals, la vaga del mes de juny, les mobilitzacions de l’estiu i l’extensió de la lluita al Baix Llobregat i altres indrets. I tot plegat, feia creure als sectors més conscienciats dels treballadors que, a partir d’aquests fets i la gran onada de solidaritat que s’hi havia produït a continuació, «podemos golpear al enemigo». Fins i tot s’arribava a l’optimista plantejament que la vaga general mitjançant la qual es podria enderrocar al règim era a l’abast: «[Els fets] nos plantean como objetivo inmediato la conquista de la libertad liquidando la dictadura fascista (con Franco o con Juan Carlos)». Igualment es valoraven els successos del dilluns 18 d’octubre com una fita històrica: