Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

62 страница из 139

Si tornem, però, a l’interior de l’empresa, després de cinc llargues hores d’enfrontaments, els treballadors començaren a replegar-se, tot i que encara en romania un important grup al taller número 7. López Provencio dona la xifra de tres mil treballadors que continuaven a la fàbrica a mitja tarda, però sobre ells ja feia efecte el cansament de la jornada: «La preocupación por la familia, la falta de comida, la presión de una fuerza policial descomunal […], empezaban a hacer mella en unas personas cuya experiencia era el trabajo y no la resistencia numantina». Sota les ordres del capità Melero, dues seccions procediren al desallotjament, situació que reproduí de bell nou les escenes de violència. Un cop més es llençaren gasos lacrimògens. Es desallotjà el taller, però en altres indrets encara seguien els enfrontaments, fins que a dos quarts de vuit la situació quedà normalitzada. Alguns treballadors forçaren sortides en massa, per evitar ser-ne identificats, i altres fugiren fins i tot per les clavegueres. Altres esperarien que es fes mitja nit, quan la policia es replegà. Finalment, segons fonts sindicals, al voltant de dos-cents treballadors foren identificats per la policia, mentre que els detinguts «son brutalmente apaleados en el mismo momento de ser apresados por la policía», segons la premsa obrera.²⁸ El balanç de la batalla campal fou esgarrifós: un ferit de gravetat, Antonio Ruiz, i desenes de ferits i copejats que en fan impossible la quantificació atès que només els més greus anaren a les dependències hospitalàries a curar-se les ferides, ja que la policia els detenia in situ o, si més no, els identificava. La policia, de la seva part, també va fer públic un llistat de baixes important.²⁹