Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
67 страница из 139
Logramos algo que no tenía precedentes en una gran fàbrica de España en estos 35 años de dictadura: ocupar una gran empresa y defender la ocupación contra la agresión policíaca que utilizaría grises a pie, a caballo, bombas de gases lacrimógenos, porras, y dispara contra los trabajadores.33
Després de la mort d’Antonio Ruiz, diversos líders de CCOO de la fàbrica com era el cas d’Armando Varo, que treballava al mateix taller que el difunt, Rufino Bas i Consuelo Moreno, anaren al barri de Sants, on vivia la vídua. L’objectiu era lliurar-li les quantitats que els companys havien recollit en concepte de solidaritat i esperonar-la perquè presentés una denúncia. Però en arribar-hi es van trobar amb la sorpresa que aquella, atès que el matrimoni professava la fe com a testimonis de Jehovà, no només no acceptava els diners i es negava a fer la pertinent denúncia, sinó que els feia fora «con cajas destempladas, aceptando que la muerte de su marido había sido un designio de Dios en el que creían. […]. Dios me lo ha dado, Dios me lo ha quitado». A més, els va amenaçar «que si fèiem algo nos denunciaria».34 Just sis dies després de la mort del treballador de la Seat, tenia lloc un acte d’enorme transcendència en la lluita antifranquista, la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí Vell. Al principi, i després d’un emotiu parlament de Joan Colominas, els assistents guardaren cinc minuts de silenci en homenatge a Antonio Ruiz Villalva.35