Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

59 страница из 139

I la policia a hòsties amb nosaltres […]. Madre mía! A tiro limpio. Va ser molt bèstia. […] La policia a cavall, con las bergas donant al cavall. Ens pegaven a nosaltres. Entrar després al taller, com que hi havia greix es queien els cavalls, pobrets, em donaven una pena els cavalls. Es fotien cada hòstia els cavalls, bestial. I després la gent, com que allò era rodamientos de motor, la gent des de dalt [de les cadenes de muntatge] tirava això, això anava rodant així i com eren rodamientos que tenien dents, molts policies van sortir ferits, bastants policies […] Sobretot [van pujar] troscos, trostquistes, que normalment eren molt més violents que la gent de Comissions o del PSUC u otro tipus de gent. Sobretot los del MC i los trostquistes van ser los que van pujar cap a dalt a les cadenes i van començar a tirar engranatges de motors.²⁵

Quan l’ambient ja era completament irrespirable, els treballadors es plantejaren abandonar el taller número 1 per dirigir-se al número 4, on hi havia un dipòsit de pintures, i per això creien –erròniament– que la policia no s’atreviria a disparar per por a provocar, com a mínim, un incendi. En el camí d’un taller a l’altre, passaren per un magatzem de ferros, on pogueren apoderar-se d’estris per augmentar la seva capacitat de defensa. Però el trajecte estava barrat pel desplegament d’un fort destacament de la cavalleria. En aquells moments la policia ja estava emprant tots els seus efectius, incloent-hi els reforços que s’havien sumat al dispositiu inicial: un helicòpter i una secció de la 42 bandera, amb seu a la caserna de la Verneda. Tot seguit, els treballadors travessaren cap al taller 4, alguns d’ells ja equipats amb barres de ferro i altres estris de defensa, i així tingué lloc el xoc més contundent de la jornada. Jaume Font ho recordava així: «Obreros a pie y policías a caballo mantenían una batalla que no había visto ni en el cine. La habilidad de algunos para meter la barra entre las patas del caballo y hacer saltar éste y al jinete por los aires era asombrosa. Me pareció oír un disparo». Probablement fou en aquest context, quan Antonio Ruiz Villalba va rebre els vuit trets que li costarien la vida, procedents de l’arma de policies de les unitats a cavall. Segons la versió oficial dels fets, dos policies havien estat a punt de ser linxats, després d’haver estat descavalcats, i havien hagut d’emprar-hi les armes de foc, abans de ser rescatats pels companys. Segons Consol Moreno, el tret fatal procedí d’un policia que havia estat ferit i que es va espantar, situació que feu que fes ús de la pistola.²⁶ I seguint amb el seu testimoni, quan van començar a escoltar-se trets, «la gent se va començar a dispersar, i llavors cada vegada érem menos, entre ellos estava jo. De noies van quedar poquíssimes». En aquest mateix context, un altre treballador va rebre un tret que li travessà la galta, i a un altre li arrencaren el cuir cabellut més que probablement en ser arrossegat per un cavall. Tots els ferits foren evacuats en ambulàncies.