Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
60 страница из 139
Després d’hores d’enfrontaments la policia havia après la lliçó del taller número 1, i ja no intentava desallotjar els treballadors amb la cavalleria, sinó que aquesta esperava per carregar en el trajecte d’un a l’altre taller, i deixava la tasca de fer els desallotjaments a les unitats llançadores de pots de fum o d’agressius químics, en la terminologia policial. Després d’aquesta veritable batalla campal, només un miler de treballadors aconseguiren entrar al taller 4. En aquells moments, el rellotge marcava les sis de la tarda, i la situació començava a ser insostenible per als obrers. Uns membres de la BPS s’adreçaren a aquests per exigir-los que sortiren i que s’indentificaren, a la qual cosa es negaren. Altres, que de forma paral·lela a la dispersió que s’havia produït, en la dinàmica d’enfrontaments/desallotjaments dels tallers, intentaven sortir de l’empresa, també es trobaven que la policia els hi demanava el DNI. I, en conseqüència, decidien tornar a l’interior de la fàbrica, per por de les possibles represàlies. En l’esmentat taller hi havia pintures inflamables i mentre alguns proposaren calar-hi foc, altres consideraven que pel risc d’aquests materials, la policia no s’atreviria a disparar pots de fum. Els primers foren aturats i els segons s’equivocaren, «Al ver pinturas calculamos que no dispararían porque le das un disparo a un bidón de pintura y aquello explota. Y qué va, siguieron disparando. Les importaba un churro. Si llegan a tocar un tonel de pintura volamos todos».27 Així doncs, la policia tornà a desallotjar el taller amb gasos lacrimògens: