Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

76 страница из 139

Arribat el dia 2 d’abril, mitjançant rètols, les direccions de COPISA i CASA notificaven que no s’acceptaven les peticions i, de retruc, tampoc es reconeixia la representativitat dels delegats elegits, que eren qualificats de «comissió obrera il·legal», i es trobaven fora de «los cauces sindicales». S’hi afegia que si es declarava una vaga es plantejaria el conflicte col·lectiu, i això podria comportar un seguit d’acomiadaments. Davant d’aquesta situació, els treballadors es van declarar en vaga i es concentraren immediatament als menjadors. També es van formar piquets, que començaren a informar a les empreses pròximes, de la situació del conflicte. En una nova assemblea, es va decidir fer una aturada fins el migdia, que fou seguit pels treballadors de les dues empreses afectades, a més dels de SADE, que s’hi sumaren en una mostra de solidaritat. Es va intentar informar les direccions de COPISA i CASA de les raons de l’atur, i quines eren les condicions per finalitzar-lo. Però els delegats enviats a negociar no arribaren a ser rebuts. Al migdia, cinc delegats foren cridats per la direcció de SADE, que els informà que l’empresa accedia a acceptar el salari mínim, un increment de quatre pessetes en la tarifa de l’hora treballada, i es comprometia a assumir l’augment de les quotes de la seguretat social. La resta de les reivindicacions eren rebutjades. A les dues de la tarda es va tornar a celebrar una assemblea on s’informava de la proposta empresarial, que no fou acceptada. En el transcurs de l’assemblea feren acte de presència representants «de la Autoridad Sindical y de Trabajo», sense que aquesta intervenció servís per a reconduir la situació. Allí mateix es decidí perllongar l’aturada fins les cinc de la tarda, moment en què sortirien de la feina, sense fer l’hora extraordinària que es feia al final de la jornada. A més, s’hi va prendre l’acord d’entrar l’endemà a les vuit del matí, horari que implicava que tampoc es faria l’hora extraordinària de primera hora. En acabar, Pérez Ezquerra va sol·licitar dels seus companys que el protegissin, atès que tenia por a ser detingut pel seu paper capdavanter en la mobilització. I així es va fer, sense que s’hi produís cap tipus d’incident.⁵⁰