Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
78 страница из 139
La empresa estaba clausurada por la Dirección debido a determinados paros y acciones reivindicativas llevadas a cabo en días anteriores. Carteles situados a la entrada indicaban que todos los trabajadores estaban suspendidos de empleo y sueldo [per cinc dies]. Los trabajadores pidieron entrar, dado que era día de pago. Asimismo, mostraron sus deseos de incorporarse a sus puestos. Sin embargo, no accedieron a entrar en grupos de cinco a fin de percibir sus emolumentos.51
A partir d’aquí s’encadenaren un seguit de fets i circumstàncies, que acabarien costant-li la vida a Manuel Fernández Márquez. La reconstrucció d’aquells fets, ens permet plantejar el següent relat.52 Sobre les 7:45 hores, el cap del contingent policial, un brigada, es va adreçar als concentrats davant de l’esmentada porta oest. Els va comminar a passar a cobrar en petits grups, tal com havia establert l’empresa, o bé, a abandonar l’indret. Llavors, Manuel Pérez Ezquerra va pujar a la reixa que rodejava les installacions i es va dirigir als concentrats. Quan la veu li va fallar, continuà José Moreno Rider.53 El que la policia va qualificar com un intent d’excitar les masses, en realitat no era més que una crida a no acceptar la proposta de l’empresa i, en conseqüència, no entrar a cobrar en petits grups, sinó tots plegats. També s’hi va posar èmfasi a no provocar incidents amb la policia. Pérez Ezquerra, segons el seu propi testimoni, afirmaria que s’havia dirigit als obrers amb aquestes paraules: «No debemos practicar la violencia, sino demostrar a la empresa y [a] la policía que nosotros queremos dialogar con la patronal para plantear nuestras reivindicaciones pacíficamente. –I afegia poc després– No queremos la violencia, demostremos que no somos ni violentos ni locos». Les diverses fonts consultades difereixen respecte al nombre d’obrers concentrats en aquells moments. El brigada va afirmar que devien ser al voltant de cinc-cents, altres fonts elevaven la xifra fins el miler o més, i durant el judici posterior es va acceptar la de mil cinc-cents si fa no fa.