Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

73 страница из 139

Al març de 1973, però, els fets que ara descriurem en el marc de la negociació d’un conveni col.lectiu, tinguerem com a resultat la mort de Manuel Fernández. Aquesta es pretenia impulsar a partir d’una plataforma reivindicativa de deu punts, aprovada en assemblea pels treballadors de les tres empreses implicades en l’ampliació de la Tèrmica. Unes negociacions que es feren a les vigílies d’una veritable onada de renovacions de convenis col·lectius locals i del ram, un dels de més alta capacitat de mobilització i on es patien unes condicions laborals més dures, que s’havien de negociar en el mes de maig. Les reivindicacions principals que s’hi plantejaven consistien a aconseguir una jornada de quaranta hores setmanals, de dilluns a divendres, en lloc de les cinquanta-sis que habitualment s’hi feien; un increment salarial igual per a totes les categories de 4.000 pessetes mensuals; el pagament del cent per cent del salari real en cas de malaltia, accident o jubilació; tres pagues extraordinàries d’acord amb el salari real, i la signatura d’un contracte fix a partir dels quinze dies de treball, fet que havia de comportar la liquidació dels contractes «en blanc» que s’hi empraven. L’empresa, a més, s’havia de fer càrrec de l’impost pel rendiment del treball (IRTP), abonar 500 pessetes mensuals d’ajuda escolar per als fills entre 4 a 16 anys, oferir trenta dies de vacances pagades, a més de proporcionar botes de seguretat, vestuaris i dutxes en condicions. La plataforma reivindicativa acabava reclamant el dret de reunió i d’assemblea a les instal·lacions de l’empresa.⁴⁶ Tots aquests punts començaren a ser debatuts pels treballadors de les tres empreses en una assemblea celebrada el 14 de març.