Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

50 страница из 200

Els criteris que conduïen a la consideració d’inferior d’un poble i per tant a fer-lo susceptible de captura eren arbitraris i en conseqüència elàstics. Serveix per exemple d’aquella adaptabilitat dels criteris recordar que grecs, sards i irlandesos –tots tres pobles cristians però ortodoxos, catòlics rebels i no feudals respectivament– foren víctimes de captura. Els pobles que anaven quedant a les vores de l’expansió europea es convertien en llocs on hom podia aprovisionar-se de captius. Els eslaus, capturats ja durant el segle X, foren novament objecte de captiveri en els segles XIII i XIV i els genovesos els portaven cap a l’occident mediterrani des de les seues colònies de Caffa i Pera, a la mar Negra.ssss1 Posteriorment, quan es conqueriren les illes Canàries –«pacificaren» en diuen les fonts–, els seus habitants foren captivats. Així, al començament de l’estiu de 1489 arribà a Eivissa una caravel·la amb noranta captius de la Gomera.ssss1 El 1455, el venecià Alvise Cadamosto ja afirmava que els habitants de les illes Canàries que ja eren cristianes «hano per costume con algune fuste venir a queste ixole de note ad asaltar questi canari idolatri e alevoltes ne prendono e de maschi e de femine i sili mandano poi en Spagna a vendere per schiavi».ssss1 Igualment, a cada escala de la costa africana que descrigué, el venecià fa algun comentari sobre el tràfic d’esclaus que hi feien els portuguesos: «E molti sono sta venduti e sono questo e megior sclavo chal negro», escrigué dels habitants de prop del riu Senegal. No és necessari mencionar les captures d’indígenes del Carib i d’Amèrica que es conegueren poc després, descrits per Bartolomé de Las Casas o el mateix Hernán Cortés.