Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

61 страница из 200

El contracte d’alforria consistia, també en la societat cristiana, en l’estipulació legal, estesa en escriptura pública, de l’obligació a què era sotmès el captiu de pagar una quantitat al seu propietari per aconseguir la llibertat. La suma a satisfer era fixada pel propietari i el pagament es dividia en terminis. Generalment, com es veurà més avall, el temps de permanència en talla o setmana –com se’n deia d’aquella situació– podia oscil·lar, almenys a Barcelona, entre els sis mesos i els onze anys, però el lapse més freqüent era entre cinc i set anys.ssss1 Els terminis vencien setmanalment i per això la generalització del nom de setmaner aplicat als captius obligats per aquests contractes. Els terminis també s’anomenaven talles i en conseqüència els captius també eren anomenats tallats o persones de talla. En castellà, almenys a l’època moderna, la paraula setmaner o tallat es pot traduir per coartado, mot derivat del llatí coarctatus o coartatus, participi passat de coartare, amb el significat molt adient d’‘estret, constret, subjecte’. Una conseqüència del contracte d’alforria era el reconeixement de la personalitat jurídica del captiu i això tenia l’objecte de subjectar-lo, de sotmetre’l a la competència de la justícia ordinària. Per això es fermava el contracte davant notari. La justícia, doncs, i no el propietari, era la que havia de perseguir el captiu en cas d’incompliment del contracte. D’aquesta manera el senyor del captiu s’alliberava de l’obligació d’alimentar, vestir i vigilar el seu captiu. La vigilància i el control que l’amo exercia sobre el captiu passaven a ser competència dels mecanismes legals de la societat i les necessitats de menjar, vestir i aixoplugar-se del setmaner passaven a càrrec seu.