Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

55 страница из 77

S’obri així un breu però intens període que s’estén entre 1991 i 1994, en el qual es fan tangibles dos processos de signe contrari: d’una banda, entre els ambients esquerrans afins es produeix un creixement d’expectatives que es concreta en noves afiliacions i en l’ampliació del cercle de simpaties, la qual cosa implica que gent diversa es reuneix i pensa al voltant del magma creat per la fusió. D’una altra, i en una línia oposada a l’anterior, es fan més i més palpables els recels i les profundes diferències de base existents entre ambdues formacions, d’ideologia però també de praxi, cosa que va creant «mal ambient» entre la militància.

La forma que va prendre la precària unió entre la Lliga i l’MC resulta essencial per entendre l’evolució de l’entitat que perduraria després de la ruptura. En aquest aspecte, com potser en molts altres, va ser l’MC qui marcaria la pauta. Perquè la fórmula organitzativa que va adoptar la nova Izquierda Alternativa resolia de fet un debat intern que l’MC arrossegava des de la separació de l’EMK. La controvèrsia girava entorn del grau d’autonomia/independència de les organitzacions federals i fou plantejada en el seu moment per les formacions federals de Catalunya i Galícia. La discussió se centrava en la conveniència de trobar alguna fórmula que possibilitara interactuar amb el món nacionalista a les organitzacions arrelades en territoris amb una història particular i un fort sentiment nacional, sense patir l’inconvenient contrapès de l’organització estatal. Doncs bé, en el procés d’unió amb l’LCR aquesta qüestió tornà a prendre rellevància. Com destaquen les paraules d’un antic dirigent de l’MC, el problema que es plantejava era el següent: