Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

57 страница из 77

La crisi definitiva entre les dues formacions explota el 1994 i es resol en forma de ruptura. Aquell any els «emecés» i els «trotskos»ssss1 de totes les comunitats autònomes se separen definitivament o, per a ser més exactes, els membres de la Lliga abandonen massivament les noves formacions, a excepció d’Euskadi, on els antics militants continuen junts des de llavors en l’organització denominada Zutik. Per això, les organitzacions que en aquell moment van conformar la gent d’un partit i l’altre en els distints territoris de l’Estat van continuar vives; esborrades les possibles empremtes de l’LCR, totes van conservar l’activitat, la memòria històrica i l’evolució ideològica i pràctica dels antics militants de l’MC.ssss1

Les raons de la ruptura són complexes. El fet és que el grup majoritari, l’MC, va ser incapaç d’integrar la minoria, l’LCR, que pensava d’una altra manera. En la seua evolució i malgrat un munt de coincidències, ambdues formacions havien desembocat en posicionaments ideològics dissímils: mentre que l’LCR havia mantingut unes actituds que eren estrictament polítiques, l’MC havia evolucionat cap a postures de caràcter més cultural i social. Aquests fets van suposar una font de contradiccions important, perquè l’LCR continuava pensant en termes d’intervenció política i l’MC d’activisme social. A més, aquestes maneres d’enfocar la realitat es plasmaven freqüentment en unes pràctiques que també eren distintes: