Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

25 страница из 115

El passat que ens encalça és allà, a la cantonada; treu el nas sempre amenaçadorament present, però alhora sabem que mai no ens podrà atrapar. Aquesta distància fixa, impossible d’anul·lar, és especialment implacable quan des del passat sotja el cadàver d’un amor abandonat. «Cap dels meus amics americans no ha llegit els meus llibres russos», diu Nabokov a l’assaig que des del 1956 acompanya totes les edicions d’aquesta novel·la. A hores d’ara, els llibres escrits en el seu anglès forjat de bell nou han eclipsat tot el que havia fet abans. A qui li interessen, avui, els llibres russos de Nabokov?

En una conversa amb una companya, anant cap a l’escola, la Lolita cita Montaigne com si res: «El més horrible de morir és que ho has de fer tot sol». L’H. H. s’estremeix pensant que sota tota aquella vulgaritat d’una noia que s’afarta de dolços en cada àpat i vesteix de rosa hi ha un ésser que ell no arribaria a conèixer mai.

Exactament aquest és el repte que cal superar per entrar en una llengua nova: anar descobrint què hi ha sota la superfície, mirar bé si alguna noia que sembla no fer altra cosa que jugar a tenis i dormir en hotels de carretera és alhora capaç de pensar amb el seu cap. Aprendre una llengua demana «porcions reals d’una vida», com diu Anderson al seu llibre Comunitats imaginades.