Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

23 страница из 115

Per parlar de les cultures «amenaçades» fem servir el mateix vocabulari que quan parlem de les espècies «amenaçades», fins que aquestes arriben a estar «en via d’extinció» i finalment les podem veure només preservades en l’entorn estèril d’un centre, totalment dependents dels veterinaris per menjar, per reproduir-se, per viure les seves llargues vides fora de tot perill.

La demostració de la dominació de l’home sobre la natura que testimonien els jardins amb els animals exòtics no és més que una demostració de la força d’uns imperis en constant expansió.ssss1 Aquest és el discurs més cínic que és capaç de fer la nostra civilització: amb l’excusa de protegir, es pot provocar una marginació definitiva.

La primera dualitat de la qual l’home era conscient van ser els ulls d’un animal mut que l’escodrinyaven. Els animals van provocar les primeres pintures perquè eren la prova irrevocable que hi ha vida més enllà de l’home. L’home podria pensar-se així des de fora i obrir-se al pensament simbòlic. Això és el que ens ofereixen les llengües llunyanes, mudes d’entrada, impenetrables. En els seus ulls ens hi podem veure reflectits com uns estranys i hi podem sospesar el nostre ésser d’una manera del tot nova. La poesia adverteix que mai no arribarem a dominar el món. La poesia s’escapa de l’optimisme d’aquells governants poderosos que prometen poder eliminar tots els obstacles. És ben curiós, precisament, perquè marquen les barreres i les defineixen; la poesia les elimina.