Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

24 страница из 115

Hi ha moltes possibilitats de fer d’observador. Kafka es converteix en un escarabat que puja per la paret blanca i deixa rere seu un rastre humit. Els règims comunistes, en canvi, tenien els seus escriptors a sou per fer-los ben influents. I tanmateix, ja veieu…

A Lolita, de Nabokov, el vell Humbert Humbert s’adona de sobte que un descapotable vermell segueix el seu cotxe:

Amb les nostres giragonses reproduíem els arabescos negres dels revolts damunt els senyals grocs, però, fos quin fos el nostre rumb o la nostra velocitat, aquell espai intermedi quedava intacte, matemàtic, com un miratge, rèplica viària d’una catifa màgica.

La vella metàfora del riu s’ha transformat aquí en una autopista de la vida. El màgic dibuix d’una catifa amb els signes del destí és ara el vulgar triangle groc d’un senyal de trànsit de revolts perillosos. Nabokov fixa una distància matemàticament exacta, que no es pot ni escurçar ni allargar: és la distància que lliga el fugitiu a la seva pròpia consciència d’estar fugint. No hi ha res a fer: per més anys que passin, la Lolita serà sempre dècades més jove que ell. I per molts quilòmetres de distància que posi entre la vella Europa i el país de les noves oportunitats, a l’altra riba de l’oceà serà pres per la mateixa obsessió: continuarà buscant l’Annabel Leigh, la noia que va fer-li un petó als dotze anys i després va morir…