Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

29 страница из 115

Ser català avui significa portar una llauna lligada als para-xocs del darrere com en un cotxe de nuvis. La violència simbòlica d’aquesta metàfora consisteix a haver d’acceptar dòcilment ser «el paràsit d’una vulnerabilitat crònica». Cal rompre aquest mirall de docilitat perquè contribueix a justificar la dominació. Per desempallegar-se d’aquesta herència nefasta, ¿Catalunya hauria d’adoptar conscientment el paper del marginat? Fer sortir a la llum el trauma? Dir i fer visible la ferida? ¿Cal dir en veu alta que Catalunya és un vampir?

El problema és que el vampir com a metàfora no va sorgir entre els dominats, sinó que és una arma terrible dels dominadors. La imatge d’una sang contaminada que malmet les nostres dones, que es ramifica per l’estirp sense aturador, es va fer servir per a les pitjors discriminacions. Tots sabem en què es va convertir la proclama de la Verjudung de la música alemanya que va llançar al seu dia Richard Wagner: allà fora hi ha una amenaça invisible, un enemic que sembla ben bé igual com nosaltres, però que no és dels nostres. Es fica a dins del teixit i el destrueix. És per això que no n’hi ha prou amb matar un vampir, sinó que cal exterminar-lo, eradicar el més mínim bri que encara pogués rebrotar. L’amenaça que els altres ens prendran el que és nostre no és real, no es pot complir, diu Slavoj Žižek; però precisament perquè és només una amenaça, una fantasia, el poder d’aquesta por és tan destructor.