Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

34 страница из 115

En una aproximació als grans clàssics nacionals és difícil evitar que Faust i El comte Arnau se’ns transformin en una escultura de marbre que admirem als museus després d’haver pagat l’entrada. L’atreviment de tornar a superar un altre lapse de cent anys i d’actualitzar els personatges perquè siguin «habillats ab trajos d’avui dia» no és una tasca fàcil. D’una manera prou generalitzada, es tendeix a equiparar Maragall amb Goethe amb un únic propòsit: demostrar que tots dos autors comparteixen un saber enciclopèdic i una amplitud de mires, i que han tingut una influència semblant sobre el seu públic. Posant Maragall al costat de Goethe volem demostrar, simplement, que és un gran autor. I aquesta argumentació no està lluny de la tautologia que podríem formular a la manera de Gombrowicz: llegim i admirem Joan Maragall perquè és un gran autor.

La primera versió de Faust que es pot considerar tancada es va publicar el 1808; el primer poema sobre El comte Arnau apareix a Visions i cants el 1900. Goethe va continuar treballant en la temàtica del seu drama, de manera que just abans de morir, el 1832, es publica la continuació del poema, coneguda avui com a segona part de Faust. És a dir: al final de la seva vida, el drama del 1808 esdevé una obra inacabada i es converteix «només» en una primera part. Per l’altra banda, sabem sobradament que Maragall també escriu el seu poema sobre Arnau al llarg de molts anys, i que el seu combat amb aquest personatge llegendari continua a Enllà (1906) i també a Seqüències (1911). És important tenir present, però, que el nostre poeta mai no va unificar aquests fragments esparsos en un llibre unitari; avui en tenim una edició escolar molt útil, però que pot induir a la falsa convicció que aquest és un poema tancat en si mateix. I no ho és; allò que hem conservat són reflexions fragmentàries que se superposen i complementen, uns fragments que entre ells entren en col·lisió.