Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

32 страница из 115

El novembre del 1903,ssss1 el Teatre Íntim va posar en escena La Margarideta, l’adaptació que Joan Maragall va fer del Faust de Goethe. Les ressenyes que va rebre coincideixen en un punt clau: el traductor s’havia equivocat amb l’actualització del clàssic. La Vanguardia es queixava de l’adaptació massa lliure: «Esas páginas inmortales han de ser estudiadas tal como las hemos heredado: sin cambio de traje ni revestirlas de un medio ambiente postizo». I La Veu de Catalunya constatava que el públic no va arribar a entrar en la representació, perquè la dramatització no respectava la manera habitual d’imaginar-se els personatges del drama. Els «tipos habillats ab trajos d’avui dia» de Maragall van provocar una estranyesa generalitzada.ssss1

Les ressenyes confirmen que Joan Maragall va aconseguir –dècades abans del teatre èpic de Bertolt Brecht o de la formulació teòrica de l’efecte d’estranyament de Víktor Xklovski– que el públic veiés una obra coneguda d’una manera inesperada i xocant. El traductor Maragall va triar a consciència només una línia argumental de l’obra, i va ser precisament el fet que la peça fos fragmentària el que va provocar la inquietud del públic. De cop, l’obra situava les accions d’un personatge llegendari en la quotidianitat del temps present.