Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

36 страница из 115

El mirall de l’escriptura

Tots dos autors tenen clar que la poesia comença just després dels fets. Maragall obre el seu cicle amb «els timbals de l’orgia» que «ofenen l’aire de l’hora matinal». Els fets irrompen de sobte enmig de la quietud i volen ser explicats. La narració, però, té la capacitat de suplantar els esdeveniments. I aquesta habilitat mereix un àcid, quasi sarcàstic, comentari de Goethe, encara que sigui difícil descobrir aquesta faceta de la seva ploma sota denses capes de solemnitat i erudició. N’hi haurà prou de llegir només aquests versos del principi de Faust, en traducció de Maragall: «A mi en dies aixís me plau parlar de guerres»; i una mica més enllà continua: «Tot bevent un gotet a prop de la finestra» (Faust, 860-3; OC, 278). No anava errat, el vell poeta, perquè ara també discutim la sang vessada als països llunyans, «en les terres del Turc», tot bevent una tassa de cafè còmodament asseguts al sofà de casa.

Goethe és un autor extraordinari per obrir les possibilitats de la lectura i permetre entrellucar la profunditat vertiginosa de les coses aparentment clares i unívoques. El motiu que més bé ho demostra és la història de la Margarideta. Podem estar absolutament d’acord amb el seu primer traductor català, Joan Maragall, perquè la història sentimental sobre aquesta jove és el veritable eix de tota la resta. Recordareu, potser, que la primera vegada que Mefistòfil apareix davant de Faust ho fa sota la forma d’un gos de raça púdel que amb la seva aparença només pot evocar la innocuïtat. I llavors, un cop completada la transformació en la figura del diable, el solitari estudiós exclama en la seva cambra: aquest era, doncs, el veritable nucli del gosset. I el nucli de Faust és una «simple» història d’amor.