Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

39 страница из 115

El vestit blanc de la noia –que quedarà tacat d’un moment a l’altre– i tota aquella palla al voltant de l’enclusa que absorbirà la sang evoquen la violència històrica de tots aquells que en nom dels grans projectes no dubten mai a sacrificar un anyell innocent.ssss1 El pintor sap transmetre el dramatisme del missatge: tots els personatges que presencien l’escena, el botxí també, tenen el rostre contret de dolor, però l’ordre tanmateix s’ha de complir. Delaroche ha fotografiat la hipocresia de la nostra civilització.

Comparem si no aquesta imatge amb El sacrifici d’Isaac, de Caravaggio. Els vells ens diuen que no, que no cal complir la sentència. N’hi ha prou amb posar l’home a prova, però no cal fer-li vessar la sang innocent. La diferència substancial entre aquests dos quadres i entre aquests dos conceptes de llei la representa la figura del botxí. A partir del moment en el qual la justícia no depèn directament d’un home just, sinó que disposa d’un braç executor de les sentències, el judici moral perd la seva efectivitat. Amb quina por el noi de Caravaggio espera el cop definitiu; amb quina decisió serena, definitiva, Abraham agafa el seu coltell… Ningú altre no pot resoldre el dilema del pare capaç de sacrificar el seu fill, ha de ser ell qui assumeixi totes les conseqüències dels seus actes.