Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

42 страница из 115

Mefistòfil, en la primera part, ocupa el rol previst per a un confident del protagonista enamorat. Podria ser un servent que inspira confiança, un amic, un company d’aventures. Però Goethe tria el diable, i com a tal té la funció d’assumir totes aquelles decisions compromeses que podrien provocar en el protagonista sentiments de culpabilitat. Faust delega tots els seus actes lleigs al seu doble diabòlic. La parella Faust-Mefistòfil actua d’acord amb un model molt característic de la literatura alemanya: l’oposició entre el personatge i el seu doble. El diable no és, doncs, res més que el doppelgänger de l’il·lustre protagonista.

Goethe és un autor de transició d’una època a l’altra, i per això en el seu drama contraposa escenes que corresponen a dues maneres oposades de concebre el món. La nit de Walpurgis representa modernitat i la possibilitat d’escapatòria que ofereix –inesperadament– el brogit d’incomptables veus. Amb això deixa enrere els temps antics en els quals una sola nit d’amor podia desencadenar una autèntica tragèdia. La multitud que es reuneix en l’aplec nocturn, creada per contactes purament aleatoris i casuals, no demana comptes a ningú. Hi pots continuar xerrant desimboltament, encara que en aquell mateix moment una noia per culpa teva esperi la mort a la forca. Goethe presenta la nit com una trobada de bruixes i bruixots. Però l’autor, tanmateix, no renega del seu invent diabòlic d’una xerrameca insubstancial, sinó que permet que el trist destí de la Guida acabi completament eclipsat per la disbauxa d’aquesta multitud.