Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

45 страница из 115

I de fet, és exactament així. La barreja de sons ens bressola amb la sensació que formem part d’una comunitat, però alhora aquests discursos llunyans –fragmentats i inconnexos– ens permeten d’esquivar el risc que comporta cada relació lingüística: no cal prendre cap decisió ni témer la possibilitat d’equivocar-se. El brunzit tecnològic ens permet d’entrar en un estat d’innocència primària.

El Paradís és l’estat anterior a la consciència, anterior a la percepció de qualsevol diferència, sense necessitat de distingir el bé del mal. En canvi, la vida diària és sempre enutjosa perquè vivim atrapats en les relacions amb els altres. I com que no podem esquivar les relacions, tampoc no podem arribar mai a reproduir la sensació d’un entorn segur. Però quan transformem el nostre món en una remor llunyana, fingim aquell benestar primari que ens allunya de tots els conflictes. El retorn a aquesta Edat d’Or d’una absència total de compromís, què comporta?

Durant qualsevol viatge amb tren o amb una simple compra al supermercat podem sentir el batec del món que Goethe havia retratat amb l’escena de la Nit de Walpurgis. Les rèpliques dels seus personatges reprodueixen amb precisió el soroll inarticulat de l’entorn del nostre temps: contactes fugaços, unes quantes frases només, i ja passem a un altre indret, per parlar amb una altra persona, per viure una altra aventura. La modernitat exigeix una alta tolerància de sons que no són portadors de cap sentit –el rerefons acústic d’un brunzit constant de màquines que s’acaba barrejant amb paraules i frases sense context. Qui vol sobreviure en la selva humana ha d’estar disposat a reduir la majoria de missatges a un mer brogit de fons. La sensació angoixosa de solitud és en gran part provocada per aquesta impossibilitat d’establir una comunicació de tu a tu i un contacte directe amb l’altre en el qual cada gest i cada paraula tinguin una conseqüència. La modernitat ha creat un espai públic en el qual les veus reboten, creen ecos falsos –i també es perden.