Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

50 страница из 115

Els homes són tota la vida cecs.

I ara, per fi, ho ets tu, oh Faust! [11.196-7].

I tot just a partir d’aquesta ceguesa metafòrica, Faust és capaç de declamar versos com ara «el que em vaig proposar, corro a acomplir-ho», «la veu de l’amo és l’única que pesa» i finalment, també, «per a acomplir la més gran obra / un esperit val per mil braços» (11.501-10). Quan ens preguntem com és possible que un personatge com Albert Speer hagi reclamat l’herència de Faust per tenir les forces de construir aquella trama de fàbriques nazis que esclavitzaven i mataven per inanició, la resposta és aquí: la ceguesa. No voler veure allò que no interessa.

Els salts d’una època històrica a l’altra, però, són alhora una enorme metàfora per a les conquestes geogràfiques. Mefistòfil ha posat en marxa la màquina que va permetre als alemanys imaginar un substitut per a les colònies que ja no es podien conquerir. És a dir: el personatge llegendari de Faust és una màscara que permet de pensar en un joc de conquestes imaginàries. Un heroi que s’enorgulleix d’haver aconseguit entrar a una època llunyana ens diu simplement que somnia desembarcar a la riba de l’altra punta del mar. Allà on es parla del passat, hi hem de veure la llunyania en l’espai: