Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

49 страница из 115

Com que il·lumina només els temps molt antics, Faust neutralitza tots els reptes del món contemporani. El passat que Goethe ha creat a la segona part del seu drama és un passat molt especial, mig conte de fades, mig excavació arqueològica. Els vells materials són aprofitats per crear nous conjunts. Goethe devalua per complet la lògica històrica i la cadena de causes i efectes, i converteix el passat en un pastitx. Les figures amb noms històrics queden completament desvinculades de l’entorn que els pertany i tota aquesta bigarrada munió de personatges coexisteix simultàniament en un estrany temps fora del temps.

Podríem dir que la postmodernitat comença ja a les pàgines de Faust perquè l’eix temps-espai s’hi inverteix completament. En lloc de la noció d’un temps que avança de manera que les coses passen l’una rere l’altra, hi guanya terreny la mirada sincrònica: tot passa ara, però en llocs distants. La diferència ja no és una qüestió d’època, sinó de cada regió i del caràcter de la gent. A partir d’aquí, viure en la mateixa època no vol dir necessàriament compartir l’espai i ser obligat a la convivència. La consciència del present es fa selectiva i inclou només allò que és digne de formar part del present –ara i aquí només hi té lloc allò que porta el progrés. Per això, es pot rescatar l’Helena de Troia, d’una antiguitat immemorable, però els dos vellets que es resisteixen a abandonar la seva caseta enmig de les marjals per Faust han de ser esborrats. En la consciència de Faust es fa prescindible tot allò que no té lloc en el seu relat. Ja no es tracta només d’una memòria selectiva, sinó que aquest heroi ni tan sols vol veure allò que l’envolta. Al final, una gairebé amable figura al·legòrica li clou els ulls amb el seu alè: