Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

37 страница из 115

Goethe converteix la problemàtica de l’infanticidi –llavors un tema de màxima actualitat legal, ja que els processos i les sentències a mort abundaven– en una qüestió tràgica. Però la seva posada en escena no té res a veure amb les lliçons morals de les altres «tragèdies burgeses» que a Alemanya van arrencar amb Lessing. Qui va matar l’infant de la Guida, segons Goethe? L’autor respon amb una cançó popular que Maragall tradueix adaptant el sentit, però conservant tota la bellesa de la seva terrible simplicitat: la criatura ha estat maltractada pel seu pare, pels germans i per la mare. L’infant, doncs, ha estat mort per la seva pròpia comunitat:

La mare m’ha matat,

el pare m’ha menjat;

la meva germaneta

s’enduia la cassola

i ha llençat els ossos en un

raconet.

M’he tornat un aucellet…

Vola, vola, vola, vola… [OC, 295]

La conclusió és greu. Aquesta societat ara i aquí no és capaç d’assegurar un entorn segur per als seus fills. Goethe ens confronta amb el vell mite del Saturn que devora les seves cries. És la pàtria que envia els seus fills a lluitar i a morir en nom d’uns ideals. És la societat, un ens anònim que accepta impassiblement les lleis injustes que afebleixen els febles i engrandeixen els grans. És el poble qui fa escarni de les noies caigudes i les força amb el seu menyspreu perquè acabin matant l’infant que estimen. Les joves mares ni tan sols maten pel fet que no puguin mantenir el seu fill, sinó que maten per vergonya. Goethe denuncia les convencions del seu temps, culpables d’aquestes morts. Mostra la crueltat amb la qual són tractats els amors il·lícits.