Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

78 страница из 200

A les illes i a les grans explotacions rurals –recordem les comandes del Temple–, com afirmà Balard, el nombre de captius era més elevat que el de captives. L’explicació pot ser perquè eren usats en feines socialment atribuïdes als homes però també, o potser principalment, perquè a les illes i als predis rurals els captius podien ser més fàcilment controlats. Com es veurà, les dimensions de l’indret i el nombre total de captius presents a Eivissa permetien exercir amb eficàcia aquell maneig a partir d’unes regles bàsiques: l’obligació de pernoctar dins la vila, les limitacions de moviments dins del nucli urbà i el seu entorn, les ordres de recloure i encadenar tot el contingent en moments crítics, la major vigilància durant l’extracció de la sal, algunes mesures més i, naturalment, el zel posat pels senyors a evitar perdre els seus captius. Als avantatges geogràfics i de magnitud del contingent se sumava una legislació municipal que preveia un tractament dur i expeditiu dels captius: el càstig de general aplicació eren els assots, de cinquanta a cent, i hi ha documentats captius que foren esgarrats, al·lusions a execucions judicials i també alguna d’extrajudicial. Aquella normativa oficial reflecteix d’alguna manera el to, el nivell de maltractament aplicat en la gestió particular que els amos feien dels seus captius. Com a exemple d’aquesta qüestió cal esmentar que el 1395 el rei Joan I va aprovar uns capítols presentats pels síndics de la Universitat d’Eivissa, un dels quals titulat «qui mata son cathiu no és tengut a res»,ssss1 és a dir, demanaren i obtengueren que el senyor que donava mort al seu captiu no podia ser sotmès a judici.