Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

83 страница из 200

D’altra banda, al segle XIII entrà en funcionament un altre ventre de ferro molt potent a l’orient mediterrani i la mar Negra. Les magnituds del mecanisme de proveïment de captius que s’organitzà, amb els captius eslaus i d’altres procedències (cumans, tàrtars, russos, abcassos, turcs, etc.) va ser enorme. L’estratègia d’aquella captura i mercadeig de persones, conduït per venecians i genovesos, recorda molt, en la seua mecànica, el que dos-cents anys més tard s’organitzà a l’Atlàntic amb els negres africans com a principal objecte. M. Balard comptà 1.545 captius presents a Gènova durant el segle XIV, dels quals 1.248 eren d’origen oriental; D. Gioffrè, per al segle XV, també a Gènova, documentà 1.653 captius, dels quals 1.132 passaren per les mans dels mercaders assentats a la mar Negra.ssss1

Tornant a la península Ibèrica, Verlinden recull que les primeres captures de sarraïns d’al-Àndalus documentades són de la fi del mateix segle VIII i afirma que fou sobretot a partir del segle IX que es feren més freqüents. N’aporta proves documentals, com la Chronica Sancti Isidori Legionensis, del segle IX, que narra una expedició del temps d’Ordonyo I (850-866) contra la zona de Talamanca (al nord de l’actual ciutat de Madrid), en la qual tots els guerrers foren morts i venuda la resta de la gent captivada.ssss1 Widukind de Corvey, en les Res Gestae Saxonicae descriu, amb les paraules quasi idèntiques al text anterior, una ràtzia contra els eslaus.ssss1 Simeó de Durham afirma en la Historia regum, referint-se a una incursió del rei escocès Malcolm III (1058-1093), que aquell rei «jussit suis, ut nulli Anglicae gentis ulterius parcerent, sed omnes vel necando in terram funderent, vel captivando sub jugum perpetuae servitutis abducerent».ssss1 La Historia silense narra com el 1097 Ferran I de Portugal va conquerir Lamego, Seia i Viseu; alguns dels vençuts foren morts amb l’espasa i altres, ferrats, foren dedicats a la construcció d’esglésies: «partim vero ob diversa Ecclesiarum opera ansis ferreis sunt constriti».ssss1 Finalment d’aquesta curta llista d’exemples, Jaume I detalla en el Llibre dels feits com al cap d’uns dies de setge, els andalusins del ḥisn de Museros, al territori de València, «faeren parlar pleit que es rendrien a vida». És a dir sota condició que les seues persones fossin respectades, el rei consentí i afirmà: «e nós volguem-ho per ço quant més los volíem vius que morts» (cap. 203).ssss1 La cronologia de l’espigolat de notícies sobre ràtzies, conquestes i captura de gent ara mencionat abasta de la segona meitat del segle IX fins a la primera del XIII; com és sabut, els exemples posteriors podrien ser molt nombrosos. Els textos exposats es refereixen únicament al moment concret de la captura, alguns esmenten el valor en moneda dels captius convertits en mercaderia i altres inclouen la referència a la feina a què aquells captius foren obligats. A partir de la concisa definició de servus / captiu / esclau proporcionada per C. Meillassoux l’esment a captius implica l’existència de tota una mecànica centrada en la «mercaderia que es fa fugissera» en els textos.ssss1 Si hi havia reducció a captivitat necessàriament hi havia senyors de captius que els usaven i en compraven periòdicament i això implicava noves captures. Si les cròniques proven la captura, l’ús de captius ha d’haver quedat plasmat, només que sigui de passada, fugisserament, als textos, així com dades d’aquells que se’n servien. La detecció documental o arqueològica de captius en un moment concret i en el si d’una societat determinada no és, per tant, gens innòcua. Tampoc no ho és, clar, la documentació de serfs, però el mètode de reproducció del contingent captiu fa que la detecció de captius tengui un abast encara més ampli, pel que comporta de continuada acció hostil contra societats alienes prèviament designades com a susceptibles de captura.