Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

33 страница из 77

És evident, per altra banda, que en els anys seixanta i setanta, Espanya, al contrari que Portugal, no posseïa gairebé colònies, però sí que tenia, en canvi, un altre element que ha distingit la seua vida social, cultural i política: els moviments nacionalistes, que s’expandeixen amb renovada força durant el tardofranquisme i que d’una manera més o menys superficial o profunda, exerciran la seua empremta sobre l’esquerra que es desenvolupa a Espanya en aquests anys, ja es tracte de l’esquerra clàssica o la revolucionària, de tall espanyolista o, al contrari, decantada pels nacionalismes perifèrics. Amb més o menys esforç, amb majors o menors tensions i resistències internes, els distints grups de l’esquerra defensaran de manera genèrica el dret d’autodeterminació dels pobles i incorporaran, amb tebiesa o amb passió, la noció del nacionalisme d’esquerres.

Aquest particular context permet entendre els variats orígens de l’extrema esquerra espanyola, que sorgeix de les ruptures esdevingudes en tres corrents de pensament distints: el nacionalisme, el comunisme i el catolicisme (vegeu ssss1). La procedència nacionalista és especialment notable en els contextos basc i català, on sorgeixen distintes formacions que aposten per l’anomenat nacionalisme revolucionari.ssss1 A Euskadi, tals organitzacions tenen com a punt de partida les escissions del PNB –els membres de les quals s’incorporen al grup EKIN (1952-1959) – i d’ETA en els seus primers anys, en especial entre 1966 i 1970. Precisament, de les dissensions d’aquesta última formació durant la primera part de la V Assemblea sorgiran ETA-Berri (ETA-Nova)ssss1 i Komunistak, organitzacions antecedents de l’MC. Més tard, el 1970, en el transcurs de la VI Assemblea d’ETA es produirà una nova ruptura entre la fracció que apostava per un nacionalisme revolucionari, que pren el nom d’ETA-V, i una altra que acabarà evolucionant cap al trotskisme i la fusió amb l’LCR (Caussa, 2011). A Catalunya naix, al final de la dècada dels seixanta, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), sorgit d’una ruptura del Front Nacional de Catalunya; uns anys més tard el PSAN donarà origen a dues noves formacions: el Moviment de Defensa de la Terra (1984) i Catalunya Lliure (1989) (Caussa, 2011).