Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

38 страница из 77

A mesura que avança la transició i que la reforma política del govern es fa plausible, l’activitat partidista esdevé més intensa i competitiva. Però mentre que les organitzacions de l’esquerra majoritària –conformada pel PCE i pels diversos partits socialistes, des del PSOE fins als integrats en la Federació de Partits Socialistes (PSC, PSPV, PSA, etc.)– no dubten a negociar i pactar, encara que hagueren d’abandonar o ajustar algun aspecte de la seua ideologia, a les formacions de l’extrema esquerra, a causa de les seues polítiques revolucionàries, aquesta operació els resultà molt costosa. La lentitud i dificultat amb què la van dur a terme va facilitar que l’esquerra majoritària les excloguera de les negociacions que el conjunt de forces de l’oposició democràtica mantenia amb el Govern.

Expulsats del joc d’aliances i perdent protagonisme en abundància, els resultats dels primers comicis democràtics de juny de 1977 van acabar de precipitar la crisi. Les primeres eleccions constituents celebrades a Espanya després de la fi de la dictadura franquista van presentar tres resultats particularment destacables: primer, el relatiu equilibri entre la dreta i l’esquerra majoritàries, la primera representada per UCD (34,8% del vot) i AP (amb 8,4%), i la segona pel PSOE (29,4%), el PSP (4,5%) i el PCE (9,4%). Segon, el particular enlairament dels partits nacionalistes en els àmbits català i basc, el pes dels quals s’incrementarà en les eleccions de 1979, en què arribaran a captar el 9,9% dels vots. Tercer, el pes relatiu de l’extrema esquerra en el conjunt del còmput electoral, que arriba a representar el 3,1% del total dels vots (Maravall, 1981: 36 i ss.). No obstant això, malgrat que en aquesta època l’esquerra revolucionària té a Espanya una implantació superior a la d’altres països europeus, la seua pronunciada fragmentació, sumada al sistema electoral proporcional amb regla d’Hont, li impediran ocupar un sol escó. L’esquerra radical es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés en què es combinen en totes les formes possibles el debilitament generalitzat, les fusions entre partits, la sectarització i la dissolució. Com a conseqüència d’aquest ràpid procés, al principi dels vuitanta només queden en peu unes poques organitzacions de l’esquerra minoritària, entre les quals destaquen l’LCR i l’MC.