Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

67 страница из 100

sangrisola ‘sangonera’ i en alguns llocs ‘llombrígol’ (l’Alguenya, Barba-roja, el Carxe, Castalla, Crevillent, Elx, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Guardamar, Ibi [també sangrinola], Monòver, Novelda, Onil, Petrer, el Pinós, la Romana, Santa Pola, Tibi) / sangresola (Biar, el Campet, la Canyada [sangresolo]) / sangrerola (Beneixama) / sanguisola (Casinos, Llíria). És ben probable que el castellà contigu sangrijuela haja incidit en aquesta variant fonètica dels pobles del sud i del Camp de Túria.

En general, a les zones de frontera proliferen les formes antigues, desaparegudes de la major part del valencià, com ara lleit als Ports i a l’Alt Maestrat amb Vistabella i s’eixampla des de Catí i Tírig cap a llevant (les Coves de Vinromà i Xert), la variant navalla dels Ports, Castell de Cabres, la Tinença de Benifassà i Ares, adaptació més genuïna que navaja o navaixa de la resta del valencià, maití (Guardamar), entregue (Crevillent, Elx, Guardamar i Santa Pola), nafrar (val. alac.), venemar (Biar, Guardamar, Onil i Relleu), abans/ans/denans a les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó i també a Torís, Casinos, i zones interiors del valencià central. Els antics infinitius venir i tenir es mantenen vigents a Agost, el Carxe, Crevillent, Monòver, Petrer i el Pinós (a Altea venî-se’n, però sempre vindre); aidar és viu a Guardamar (aïde, aïdes, aïda), a Onil i a Petrer, tot i que reapareix a l’interior de la Marina (a Tàrbena és forma única), on també anotem l’arcaisme rànciu (també rançu o rànçuo) per ranci.