Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

24 страница из 200

Com s’ha vist, Verlinden va afinar molt l’anàlisi de l’evolució d’sclavus, però no va fer al·lusió a la transformació de cattivo, igualment rellevant i molt relacionada amb l’extensió, primerament a Itàlia, d’schiavo. El significat de ‘dolent’ que cattivo prengué en italià també es coneixia en la llengua catalana per a catiu, perquè ja s’ha dit que era la segona accepció del llatí captivus. Així, Bernat Desclot usa caytiu amb el sentit de miserable, mesquí: «…molt me semblants caytives gens, e pobres e salvatges». En el mateix sentit es troba a Llullssss1 i a expressions com «A, cativa yo!» de l’anònim Curial e Güelfa. Aquest significat en català, però, al contrari que a l’italià, ha decaigut.

En el seu estudi, Verlinden conclou que la difusió d’sclavus és tardana i reconeix que durant l’edat mitjana es continuaren usant els termes llatins clàssics (servus, mancipium, ancilla, captivus) i en les llengües vulgars els derivats de captivus (catiu, cativo, captif). Tant fou així que R. Delort, en un article dedicat al vocabulari de la servitud i de l’esclavitud a la Toscana, afirma que l’ús d’schiavo i schiava en la literatura d’aquella regió d’Itàlia fou molt escàs: