Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

29 страница из 200

Un altre gran de la literatura catalana, Ramon Muntaner, que fou lloctinent reial a Eivissa fins a la seua mort el 1336 i membre destacat de la Companyia Catalana a Orient, també usà a la seua crònica els mots esclau i catiu amb valor sinònim. Ho demostra, per exemple, aquest fragment de la narració d’una batalla de la Companyia contra els turcs, quan, després de vèncer-los, seleccionaren la presa, fent captives les dones i els infants menors de deu anys i matant la resta: «…llurs mullers e llurs infants foren tots catius…e així lo megaduc e les sues gents llevaren lo camp, e no tengren a vida null hom qui de deu anys amunt fos…tantost meteren los esclaus e les esclaves en les galees…» (cap. CCIII). Muntaner, igualment, coneixia la situació d’Esclavònia, com es dedueix d’un altre passatge de la mateixa crònica (cap. CXVII).

Textos de referència, com els Usatges de Barcelona, copiat al final del segle XIII o l’inici del XIV, es refereix a catius. Així, l’usatge XV du el títol: «De les malafetes dels sarayns catius», i el XCVI designa els captius amb el genèric sarraïns: «De sarrayns que fugen». Es considera que el primer d’aquests dos usatges correspon al text antic, de mitjan segle XI, i el segon a una addició posterior, del segle XII. D’altra banda, a l’anomenat text oficial dels mateixos Usatges de Barcelona, que era el text de referència en temps del rei Ferran I (1412-1416), ja apareix la paraula esclau, concretament com a traducció de servus: «Los malfets en los sarrahins catius sien esmenats axí com de esclaus a lurs senyors…». En aquest cas, el servus del text antic es referia a serf, vassall, i en ser traduït per esclau la disposició perd tot el sentit, com s’entén de seguida en acudir al text del ms. 2 de Rovira (ms. Z-III-14 d’El Escorial): «Les malafetes dels sarrayns catius sien esmenades axí com servs ha senyors…».ssss1 No és l’únic lloc on els serfs són equiparats, a efectes d’impartir justícia, als captius. El Llibre VI, rúbrica I, document I, dels Furs de València, d’època de Jaume I, afirma: «si los catius o los servus fugiran a lurs senyors».ssss1 No sembla que, com s’esdevé en altres documents, servu signifiqui aquí captiu, però l’evolució semàntica de servus és tota una altra qüestió. Únicament cal fer notar que la dita paraula servus, justament a causa del seu canvi de significat, apareix freqüentment acompanyada de captivus en els documents llatins medievals per aclarir el seu significat primer. El reforçament de servus amb captivus era necessari per fer notar que hom volia al·ludir al significat clàssic de servus i diferenciar-lo del sentit de serf que també havia pres.ssss1 És el cas dels documents notarials, que sovent fan servir la fórmula «servus et captivus».