Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

74 страница из 100

La característica del parlar canyut que més estranyesa crea als veïns immediats és la pronúncia diftongada de la [ɛ] tònica siat, mial, cotompial i diviandres, que es trasllada a la posició àtona en fid[ja]uet, p[ja]dré, p[ja]uet, t[ja]leta, v[ja]rdet, v[ja]rdor. Modernament c[ja]ro, conf[ja]ti, corr[ja]us, crit[ja]ri i pr[ja]mit, per castellanisme, entre els jóvens esdevenen c[é]ro, conf[é]ti, corr[é]os, crit[é]ri i pr[é]mi, de la mateixa manera que la /ɛ/ es tanca generalment en [e] en [é]xit, com[é]dia, aut[é]ntic, t[é]nis, C[é]uta i esdevé [a] en ny[á]rvit, estr[a]la, mis[á]ria, [a]lda, [a]lx i j[á]nit); el tancament de tota o oberta ([ó]li, h[ó]me, aix[ó]), que arrossega casos com carx[ó]f[o], gr[ó]g[o] o asc[ó]l[o] en comptes de carxofa, groga i escola, per l’efecte de l’harmonia vocàlica; l’obertura de la /e/ i /o/ tònica travada per consonant (v[ɛ]ll, Mared[ɛ]u, neb[ɔ]t, cigr[ɔ]ns) i entre la població menor de seixanta anys l’obertura, a imitació del castellà de Villena, que diu d[ɔ], tr[ɛ], hombr[ɛ](s) perr[ɔ](s), de les mateixes vocals en posició travada àtona final (l[ɛ]s dón[ɛ]s, hóm[ɛ]ns, mira-l[ɛ]s, posa[ɛ]s, núg[ɔ]l, pàmp[ɔ]l); i una major presència de caste-llanismes en relació als pobles veïns (assul, barrenyo, berenjena, quesso, unya; tot i que possiblement ampujar és l’únic aparentment privatiu).