Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн
104 страница из 115
Què hi podríem guanyar, els lectors, escoltant aquesta història? Es podria dir que els lectors potencials d’un llibre són innombrables16 i guarden en la memòria tantes coses que res de nou no els podria ser explicat. Per això, poden ser escèptics com l’home vell al principi del conte, que fa a l’agrimensor la mateixa pregunta quan aquest es proposa d’explicar-li la seva història: «Què hi podríem guanyar?». A ell i a nosaltres, l’agrimensor ens pot respondre amb la mateixa frase: «No ho sé. Potser un consell…». Un consell, potser sí. Però quin? Té res a veure amb les últimes paraules del vell?: «Un poeta acceptaria allò demanat i obtingut de l’estrella, i la casa a mig camí hauria estat casa seva, amb eliminació de tota altra. Un home de preparació científica, per exemple, sigui el que sigui allò on sap que ha d’ésser, al capdavall dels quilòmetres que calguin. D’acord amb aquestes reflexions, podeu multiplicar exemples i triar» (RD, 40).
Aquest consell del vell, que demanava l’agrimensor al principi del conte, dóna peu a pensar que la narració reflexiona sobre el mateix problema que tan magistralment explora Thomas Mann en moltes de les seves obres, però sobretot en el seu conte «Tonio Kröger».ssss1 Tonio, el protagonista d’aquesta narració, viu en una ciutat del nord d’Alemanya; té un nom estranger i els cabells foscos. S’ha de fer lloc en una comunitat de nois i noies rossos, alts i d’ulls blaus. És una oposició que en aquest relat pren dimensions simbòliques. Per molt que s’esforci, no aconsegueix l’amistat de les dues persones que més admira, Hans Hansen i Ingeborg Holm, que per a ell són l’encarnació de tot allò que justifica i dóna sentit a la vida. Aquests dos segurament no es deixarien molestar per l’aparició sobtada d’una casa fantasma com ho va fer el nostre agrimensor, perquè Hans i Ingeborg viuen i desconeixen el dubte. A mesura que Tonio es fa gran, la seva vida cada cop s’allunya més de la comunitat en la qual va créixer; finalment es trasllada a viure al sud i dedica tots els seus esforços a l’escriptura. Però en les seves converses amb una pintora exiliada hi sorgeix amb insistència el mateix tema: com guanyar-se el reconeixement d’aquelles persones que són com els seus antics companys d’escola, de persones que no senten cap necessitat d’enterbolir la seva feliç existència. «La literatura no és cap professió, és una fugida, una fugida que comença en una edat molt tendra», li diu. I així Tonio, que es descriu com algú a qui els artistes anomenen burgès i que els burgesos es neguen a acceptar, decideix fer un viatge a la seva ciutat natal, i d’allà, més cap al nord, fins a Dinamarca, per veure si podrà trobar la vida que tant enyora. A Helsingör, un lloc de vacances a la costa danesa, torna a veure Hans i Ingeborg. Tots dos formen part d’un grup nombrós de gent que han vingut a passar un dia a la natura i fer un ball al vespre. Tonio els observa des d’un balcó fosc i a través de les vidrieres segueix el ball en la sala il·luminada. La seva posició és privilegiada i li permet veure-ho tot i al mateix temps ser conscient que no forma part d’aquesta escena feliç, que no podrà mai formar-ne part perquè és massa conscient de les coses per deixar-se endur pel corrent com si res. Tonio té l’ànima de poeta i, amb això, un senyal inesborrable imprès al front: mai no podrà deixar de dubtar, de preguntar-se on és el seu lloc, encara que la seva més profunda admiració és dedicada precisament a tot allò que és humà, viu, ordinari. Tonio admira la vida idíl·lica dels nois i noies alts, rossos, d’ulls blaus, com aquells que deuen habitar també la vall verda a les propietats del gran terratinent en el conte de Pere Calders.