Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

105 страница из 115

Això vol dir que l’home vell de l’autobús també podria dir a Tonio Kröger el mateix que va dir a l’agrimensor: «Els joves viviu en una mena de plat de poc fons i tot va bé perquè us hi ofegueu» (RD, 40). És evident que el vell no els entén, a aquests joves que no en tenen prou amb fer castells en l’aire i considerar-se poetes o viure una vida en la qual no pot penetrar cap cosa extraordinària, en el cas que es vulguin afegir als homes que només obeeixen la raó. El vell no entén que hi ha persones per a les quals el dubte envers tot el que els envolta és la condició de la seva existència.

Per això, el conte no acaba pas amb el consell que s’ha de saber sempre què vols per anar bé per la vida, i està lluny de ser un pamflet que alerta sobre el perill de la indecisió. Hi ha una petita escena final: un cop acabat el viatge amb l’autobús, l’agrimensor s’asseu a la cruïlla i espera. Encara que les seves mans no estiguin tacades de sang, que no tingui els ulls embenats i que les seves accions no haguessin produït cap mal físic, la circumstància que es trobi tot sol davant un encreuament de camins l’emparenta amb Èdip rei. Però el fet que no sigui un rei potser el fa encara més pròxim a nosaltres. S’ha quedat amb les mans buides. No té res, encara que ho hagi intentat de valent. Ho ha intentat i ha treballat per fer-ho tot tan bé com li era possible. Però ha actuat inadequadament, no s’ha sabut emmotllar a les regles del món en el qual es trobava.