Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

108 страница из 115

El camafeu en les mans d’un viatjant no té res de fantàstic; és un objecte visible, és una joia que crida l’atenció, i també és l’única prova que el món del qual parlava el viatjant existeix. Nosaltres podem creure el seu relat perquè sabem que els mons perduts existeixen: cadascun de nosaltres guarda zelosament algun d’aquests camafeus màgics que ens obren records d’allà on els nostres peus ja no poden accedir. Les ciutats desig, les Fedores de possibilitats pensades, es clouen amb tapadores impenetrables: les podem veure, però no hi podem entrar per modificar-les. El passat de totes les persones és igualment inaccessible, com ho són per al nostre protagonista la caseta de fusta i la dona a la qual pertany el camafeu. Si hi volguéssim trobar l’accés ens trobaríem condemnats al fracàs, com ens testimonia l’esforç d’un altre agrimensor, l’esforç del Landvermesser de Franz Kafka, que va creure que podria arribar fins al castell. De mons, en podem construir molts, però: «Quina altra cosa podria ésser, en el fons, que ens pogués assegurar una tria afortunada?» (RD, 40).