Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

107 страница из 115

Sabem del cert que totes les seves accions han estat equivocades, però la situació del protagonista, tanmateix, no es resol d’una manera definitiva. No hi ha cap desenllaç, el conte arriba al final, però el temps continua corrent, no s’atura com en les grans obres tràgiques. L’agrimensor haurà de continuar vivint sabent que ha perdut el lloc on havia tingut intenció de desenvolupar la seva vida; que ha perdut la llar, la dona. Per això, al final, les mans del narrador acaronen un camafeu que li crema els palmells i, així, el força a no oblidar mai.

El camafeu representa la penyora d’un amor, d’un amor perdut per sempre més. El camafeu és com un d’aquells objectes fantàstics que en la narració de Jorge Luis Borges «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius»ssss1 entren en la realitat des del més enllà. Vénen d’un món al qual no tenim accés com a proves que aquest lloc per a nosaltres inaccessible realment existeix. Però aquests objectes no es barregen amb les coses que els envolten; floten a la superfície de la nostra realitat com taques d’oli, són visibles. Els hrönir de Borges són objectes hipotètics, un model que permet exhaurir totes les possibilitats. Funcionen com el fesol blanc extret del sac en el qual crèiem tenir només fesols negres, perquè fins aleshores tots els fesols extrets eren negres.ssss1 El fesol blanc ens força a adonar-nos que tot el nostre coneixement és inductiu; que esperem que allò que ja ha passat tornarà a passar, per poder així estipular una regla a partir dels exemples. Borges ens recorda amb els seus objectes com és de fràgil allò que creiem ferm i conegut. Els hrönir són la prova que res no ens pot garantir que demà el sol tornarà a sortir.