Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

56 страница из 115

El Faust de Goethe, també en la seva segona part, conserva el patró ocult de la tragèdia, tot i que el protagonista dissimula l’envelliment i afronta la mort amb una espectacular redempció. Faust, a les portes de la mort, ja no és aquell jovencell que va fer el tracte amb Mefistòfil. Sembla que la capacitat de viure estigui lligada a la capacitat d’oblit. Només aquell qui sap oblidar pot sobreviure. El neguit de Faust a la segona part del drama mostra, tanmateix, que ningú no pot oblidar realment. Encara que el protagonista intrèpid insisteixi que tot allò va passar fa molt de temps, encara que els llaços amb la primera part del drama són cada cop més laxos i de fet s’esfilagarsen del tot, tot el que Faust fa li recorda allò que hauria volgut oblidar. Faust sap perfectament que ha comès errors que no podrà corregir mai.

No és estrany, doncs, que aquest personatge hagi esdevingut el paradigma de la modernitat, d’una civilització que s’ha d’amagar tantes coses davant de si mateixa per poder tirar endavant.