Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

58 страница из 115

Aquest somni èpic, però, ha de ser contrastat amb el cicle de la vida humana que no coneix cap nova primavera. A diferència de Faust, la consciència de la pròpia finitud marca profundament l’Arnau de Maragall. El seu anhel és insadollable; en el moment que posseeix allò que ha desitjat, ja se li escapa. El comte és condemnat a un desig perpetu. Viu en la utopia entre allò que ha perdut i allò que encara no ha aconseguit. El seu present és una insatisfacció que s’expandeix i dura i dura. Amb això, Maragall parafraseja el vers més famós de Faust. Per a Arnau, mai no s’atura cap instant a causa de la felicitat, sinó que el temps es converteix en una infelicitat permanent, en una eternitat que tota sencera no resol res. La contradicció és irreparable, no pot esperar cap consol. Arnau ha d’acceptar la vida amb tota la seva lletjor i arbitrarietat. Aquest heroi ens planteja, doncs, «una antinòmia no resolta», en paraules de Valentí.ssss1 Ho veiem per mitjà dels versos següents:

Aquell que a cap moment li digué «atura’t»