Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

57 страница из 115

La condemna

D’entrada sembla que la força dels sis cavalls que evoca el Faust de Goethe troba la seva justa correspondència en aquests versos d’El comte Arnau:

–Tu no tens casa, tu no tens ànima:

tens un cavall [OC, 145].

Joan Maragall, però, no pot de cap de les maneres compartir la veu dominant d’un senyor de les altures com Faust. El protagonista germànic proclama a l’inici del drama que vol deixar rere seu la nit i seguir el deixant d’un nou dia (Faust, 1087). Faust és un heroi de la modernitat perquè impulsa el progrés a tot preu i perquè és capaç d’anar sempre endavant, impassible.

Maragall, en canvi, se sent amb «tots els membres caiguts», «buidat de tota força i sense desig», «un tros més del part suau» (OC, 91). En la imaginació del poeta no trobem ni rastre del desig fàustic d’observar «l’eterna llum del vespre», de tenir el món sota els peus i d’admirar el foc del cel i la tranquil·litat de les valls (Faust, 1076-8).

La constant oscil·lació entre el bé i el mal de Faust és subratllada per la recerca de l’equilibri d’un protagonista que es troba al bell mig de la seva vida: «Per a jugar sóc massa vell, / jove per a no desitjar» (Faust, 1545-6). L’escenari és marcat també per la dualitat del dia i la nit, i aquesta polarització, a més, és visible en el contrast entre l’Orient (Morgenland) i l’Occident (Abendland), entesos com a dos pols oposats. La vella civilització cansada i decadent del «capvespre» busca saba nova tornant a la regió de la seva pròpia naixença, als països «de l’alba». Si recupera els seus orígens en la Grècia antiga, la vella cultura esgotada recuperaria també el seu anterior estat d’innocència. La segona part del drama de Goethe està abocada a la recuperació de l’Edat d’Or i és plena d’intents per esquivar el pas del temps i viure en un present etern.