Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

61 страница из 115

El conte «El caçador Gracchus», de Kafka, comparteix el mateix motiu que l’èpica de Maragall. Un home «amb els cabells i la barba salvatgement esbullats i la pell embrunida» viatja de poble en poble amb un petit seguici. La veu en off, tan característica de Kafka, afegeix: «Només l’ambient indicava que potser era mort».ssss1 Recordem per un instant en quina situació tan complicada Kafka crea les seves obres. És un jueu enmig de la Praga txeca que escriu en alemany. No pertany a cap lloc. On la sensació de sentir-se aïllat queda potser més ben recollida és en el breu text sobre el teatre en jiddisch. Kafka assisteix a la funció i s’adona que la llengua que li hauria de pertànyer, perquè se sent íntimament connectat amb la cultura jueva, li resulta tanmateix gairebé repulsiva. No es pot identificar plenament ni amb la comunitat que més admira. Per altra banda, la seva filiació respecte de la cultura alemanya també és precària. I no cal dir, suposo, quin hauria estat el seu destí si no s’hagués mort de tuberculosi el 1924. El seu alemany nítid, amb aquella petita tremolor d’inseguretat, no li hauria servit per demostrar cap mena de pertinença a la tribu ària. «El caçador Gracchus» de Kafka ens parla d’un poble que no pot morir ni viure i del qual queden només individus aïllats sense cap possibilitat de construir la trama d’una tradició. La indefinició i la tensió provocades pel desarrelament són la causa de la gairebé proverbial angoixa en tots els textos de Kafka.