Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

64 страница из 115

El protagonista de Maragall –al contrari de Faust– no té cap dret a somiar objectius més grans que una vida humana i és condemnat a aquell incòmode regne entre els morts i els vius, la zona de pas, la indefinició. Arnau es vampiritza no només pels seus propis passos en fals. La condemna a no poder morir li és imposada des de fora. El comte Arnau és el representant d’una cultura condemnada al rebuig i no podrà mai justificar els seus actes amb uns objectius prou nobles. Maragall dóna veu als febles no només com a febles, sinó que mostra també com és possible demonitzar un home d’acció fins al punt que tot el que faci semblarà un crim. Tant Faust com Arnau han seduït interessadament una noia, són lladres d’amor. Però aquest amor il·lícit, que al drama de Goethe acaba amb un infanticidi explícit, no impedeix que Faust sigui vist com un heroi que ha vençut el pas del temps –precisament amb la seva insensibilitat. I mentre Robin Hood és una encarnació de la justícia dels bandolers, Serrallonga és només un vulgar bandit sanguinari. En el poema que Maragall li destina, es pot veure clarament tot el turment d’un poble sense glòria. Serrallonga no té dret a estimar. Com una última cosa abans de morir, demana que se li reconegui, si més no, aquesta engruna de bondat, i que pugui alleugerir la seva consciència amb el pensament d’haver estimat de tot cor una dona –i no. La seva llegenda ha de quedar associada a la despietada maldat d’un home foragitat de la societat, cruel i monstruós. S’ha de penedir també dels seus llaços d’amor amb la Joana. «No fou luxúria / sinó una veritable estimació», repeteix en va. La figura de l’heroi infame funciona com un espantaocells que ha d’afavorir l’assimilació: o bé t’integres a la cultura dominant, o bé quedes per sempre condemnat a vagar pels camins fora de la llei, i no esperis cap tracte just.