Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

67 страница из 115

El cel blau

En el conjunt de la seva obra, Joan Maragall va desemmascarant amb audàcia les falses creences, els prejudicis, les mitges veritats i les explicacions de conveniència –recordem només la seva intervenció en la Setmana Tràgica. Evidentment, no es tracta de cap camí lineal; si hagués tingut totes les respostes, ja se’ns hauria convertit en un profeta que consola i reafirma. Maragall conserva el pas insegur d’algú que dubta i la seva paraula ha conservat la fragilitat d’aquesta experiència.

Però el preu que ha hagut de pagar el poeta per aquesta fidelitat a si mateix és enorme. Quan s’adona que les seves pròpies conclusions el portarien a qüestionar la base de la societat en la qual viu, Maragall s’atura. Les contradiccions que la seva poesia deixa obertes testimonien un desengany personal tan greu que el consumeix. Després d’un treball rigorós de reflexió poètica, no pot tancar cap qüestió en fals. La insubornable honestedat l’ha acabat portant davant d’un espadat. La bretxa entre l’atmosfera de l’època i la seva consciència se li ha fet insalvable. La seva desgràcia és que s’adona de la realitat i no sap fingir. Se sent obligat a mirar, a no aclucar els ulls, però la societat en la qual viu li produeix astorament: