Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн
66 страница из 115
En aquest context és també interessant saber que a la Xina dels anys 1920 la traducció de Werther va tenir un èxit enorme. El seu amor a la natura i la recerca de la integritat va aportar als lectors xinesos una arma contra el confucianisme i les convencions de la moral tradicional que obligava els joves a acceptar, per exemple, els casaments forçats. Però aquesta aposta per l’individu va durar ben poc, ja que aviat els autors xinesos, plens del nou entusiasme revolucionari, van renegar de la innocència de Werther i van apostar clarament per la maduresa de Faust. L’amor no podia ser més important que el menjar perquè havia arribat l’hora de construir una nova societat. Tots els esforços havien de tenir una finalitat col·lectiva i l’únic sentit de la lluita individual era servir el bé de la nació. L’estimada va esdevenir, finalment, només la pàtria.
«L’estimada de Don Jaume», de Joan Maragall, difícilment la podem incloure en aquesta espiral d’obsessions patriòtiques que van transformar el món sencer a partir dels anys trenta del segle XX. Es fa evident que Maragall «copiava» les tendències que s’havien anat formant a partir del Romanticisme i que procurava ajuntar el poble, la terra i el passat per segellar així el pacte de la pertinença a una comunitat. Però Maragall, en lloc de crear una figura obsessiva d’un conqueridor capaç de renegar de l’amor per un ésser viu en nom dels ideals col·lectius, transforma Don Jaume exactament en el sentit oposat. L’amor del rei per l’illa de Mallorca és comparable amb l’amor per una noia; és un sentiment tendre, atent… Maragall no ha purificat el seu conqueridor de les passions, sinó que l’ha contagiat amb la seva pròpia capacitat d’emoció. El nostre poeta no ens serviria per anar a cap guerra. La seva literatura testimonia la renúncia definitiva a tota possibilitat de realització. I amb això, el poeta ens ofereix la serenitat d’algú capaç d’afrontar els reptes més durs. Els seus herois són els homes sense esperança que lluiten encara que tot ja estigui perdut i combaten sense esperar cap resultat. La mateixa capacitat de regeneració, Maragall l’atribueix també al seu poble. En una carta a Unamuno del 23 de maig del 1907, escriu: «Éste es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es el pueblo que espera».ssss1