Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

62 страница из 115

El cicle d’El comte Arnau podria ser, doncs, una transformació poètica de la lluita d’un poble per sobreviure, per mantenir viva la seva memòria; d’un poble que és massa tossut per morir i massa feble per viure. Aquest cavaller, sempre en la sella i condemnat a visitar i commemorar només llocs de derrotes i d’equivocacions, podria ser una al·legoria de Catalunya? «Sí, és una tristesa ésser d’un poble que el seu equilibri consisteix, no en un joc de forces –com en els països ben civilitzats–, sinó en un joc de debilitats», escriu Maragall en una carta a Josep Pijoan del desembre de 1909 (OC, 1050). La infàmia que acompanya els personatges llegendaris de Maragall els fa estranys i incomprensibles. No conviden el lector a una identificació heroica, sinó que l’inciten a una reflexió crítica sobre els models a seguir. Uns herois que no són herois; quina classe de poesia èpica és aquesta? I per què no poden morir? I per què els acompanya aquest estigma de la diferència i d’incapacitat d’adaptació? El mal caçador, el comte Arnau, en Serrallonga, per què s’obstinen tanmateix a deixar una empremta per a la posteritat?