Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

60 страница из 115

Maragall no es deixa endur, doncs, per l’aurèola del «Júpiter de Weimar», sinó que és, com sempre, un deixeble contestatari i capaç d’opinar autònomament. El cavall del comte Arnau no serveix per a cap conquesta ni és concebut com un giny que ha de facilitar-li els camins i obrir la possibilitat de desenvolupament de nous aparells mecànics, més forts i encara més útils, que li farien dominar la natura. De tot això, res. En els seus poemes, un Maragall tancat «dins la cambra xica, xica» (OC, 97) observa la grandesa de la muntanya i es descriu fins i tot a si mateix amb la humilitat inaudita del vers del poema «Sol solet», que descriu el seu propi cos com a «neulit» (OC, 122). Estem davant d’un pensament que vol conviure amb l’entorn, establir la relació harmònica de l’home amb la natura, i no pas davant d’un intent de sotmetre’s el medi com una eina més al servei dels humans.

El cavall de l’Arnau és part del terrible turment d’aquest personatge. A «El mal caçador» (OC, 137), que encapçala el cicle dels personatges llegendaris a Visions, Maragall diu: «Corres i correràs, / mai més t’aturaràs. / Aquesta és la sentència». El motiu popular del caçador que no torna de la cacera està estès per tot el continent. Aquesta història va atreure també Franz Kafka, ben bé pels mateixos anys a l’inici del segle XX, quan tot just començava a néixer un nou món que ni Kafka ni Maragall mai no arribarien a conèixer. Els dos autors són els heralds d’un temps a venir, no gaire confiats, és cert, però precisos en les seves anàlisis del subsòl, on es desenvoluparan les dues grans guerres que devastaran tot aquest espai tan densament connectat.