Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

59 страница из 115

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor [OC, 177].

Joan Maragall reprèn així en el «Cant espiritual» el dilema de Faust, i fins i tot es podria considerar amb molta raó que aquests tres versos són el nucli del poema.ssss1 Els petits instants d’epifania enmig de la vida quotidiana li semblen a Maragall tan irrenunciables que no pot comprendre un Faust obcecat amb els seus grans plans fins al punt de no aturar-se mai al mig del camí. La crítica que Maragall és capaç de fer al poema èpic de Goethe és simplement impressionant. Maragall comprèn millor que ningú que Faust busca la mort, que el seu afany últim és la quietud definitiva. Faust no és, evidentment, un exponent d’aquells místics segons els quals la vida és només obstacle i destorb. Aquest protagonista no es gira cap a la «santa, inefable, misteriosa nit» dels Himnes de Novalis. Faust exemplifica la destructiva potència de la pulsió de mort i mostra com la necessitat d’una autoafirmació malaltissa esborra tot el que hi ha al voltant i l’individu es pot veure complert només en la seva pròpia destrucció –ja que tot just la mort li permet d’assolir un estadi sense desig ni dolor.